Observatorio Islamofobia Por un periodismo inclusivo frente a la islamofobia
Publicado por Alberto López Bargados, Martin Lundsteen y Ariadna Solé Arraràs.
Aquest informe de recerca pretén avaluar l’estat de la pràctica religiosa de les comunitats musulmanes radicades al municipi de Barcelona; les especificitats d’una minoria religiosa amb vàries dècades de consolidació a la ciutat, així com les dificultats que els seus membres deuen afrontar per dur a terme el que entenen és la seva praxi quotidiana com a membres d’una confessió.
Aquest informe és el resultat de l’acció combinada d’una unitat de recerca que SAFI comparteix amb el Dept. d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona. La recollida de dades per a l’informe s’han efectuat mitjançant 35 entrevistes obertes, de diversa durada, 17 de les quals corresponen a líders associatius i portaveus de les comunitats musulmanes barcelonines i les restants 18 a representants i treballadors de l’administració pública -fonamentalment municipal, però no únicament-, així com a representants de col·lectius implicats en la gestió de les demandes comunitàries. S’han utilitzat també les dades de 4 grups de discussió amb persones musulmanes organitzats a la ciutat els anys 2014 i 2015.
La ciutat de Barcelona compta actualment amb comunitats musulmanes constituïdes ja per tres generacions, dos d’elles nascudes a la ciutat. Si la presència de l’islam al paisatge religiós europeu era, a la dècada de 1990, interpretat en termes de «religió trasplantada» o fins i tot de «religió immigrada», la constatació que l’islam ja no es podia analitzar únicament com una derivada de les diferents onades migratòries va obligar a un canvi de registre, a una modificació inevitable del marc de referència que, no obstant, encara no ha estat prou assumit per les societats europees. Aquest informe pretén ser coherent amb la convicció que l’islam és ja una realitat estructural de la societat
catalana i, per tant, parlarà, sense vel·leïtats etnicistes, en termes d’un «islam barceloní» com a exemple -amb els matisos que imposa la configuració de comunitats dins d’un àrea metropolitana- o mostra d’un «islam català». La ciutat, doncs, necessitava un estat de la qüestió d’una pràctica religiosa que aplega un percentatge significatiu del seus ciutadans.
Sembla evident que els esdeveniments succeïts al món a partir del 11S, la posada enmarxa de l’anomenada «Guerra Global contra el Terror» i les seves conseqüències a Europa (11M, 7J, París 1, París 2, etc.) han modificat els marcs de referència hegemònics a Europa sobre l’islam en general i sobre les comunitats musulmanes en particular. La trama de sospites que ara envolta la pràctica religiosa musulmana, expressada en bona mesura com una campanya de pànic moral (Cohen, 1972), és una novetat que modifica el delicat tauler de les representacions religioses i, per tant, condiciona el sistema polític i marc legal que defineixen l’escena religiosa a Catalunya i Europa. En un context, doncs, on la islamofòbia ha esdevingut una problemàtica cada cop més central -i un motiu creixent de preocupació per a una part de l’espectre ideològic i institucional-, l’oportunitat per a reflexionar i treure conclusions dels problemes i obstacles que els nostres conciutadans i conciutadanes musulmans detecten és, així ho creiem, més necessària que en altres èpoques menys tèrboles. És evident que molts dels problemes identificats en aquest informe venen de lluny. El que ha canviat és la intensitat i unanimitat generada per un ordre d’idees que tendeix a sospitar de qualsevol pràctica religiosa, en particular quan aquesta pretén expressar-se a l’espai públic, i que emfatitza fins el paroxisme els seus rebutjos quan es tracta de pràctiques identificades com a islàmiques. Lluitar contra els perills d’instrumentalització d’aquesta por és, també, un dels objectius perseguits per aquest informe. El concepte «islamofòbia» mereix algunes consideracions. El terme, en els últims anys, ha assolit un nivell remarcable de visibilitat als mitjans acadèmics i de comunicació. No obstant això, la noció d’islamofòbia presenta un conjunt de problemes. En primer lloc, davant un acte de discriminació concret, resulta difícil establir fronteres clares entre les dimensions racistes, xenòfobes o islamòfobes, el que complica la determinació de les realitats que el concepte hauria de descriure. En segon lloc, i tal com ha senyalat Allen (2010), l’al·lusió al registre «fòbic» suposa el recurs a una metàfora patològica que pot resultar suggerent, però que comporta dos problemes bàsics que no podem menystenir.
D’una banda, l’analogia amb una malaltia tendeix a eximir de responsabilitat a qui la «pateix», tot esvaint al medi ambient i social aquesta atribució. De l’altra, la patologització de la islamofòbia pot generar la impressió que, a la manera d’una malaltia, un cop determinat el diagnòstic, és possible prescriure una teràpia que recuperi l’estat d’equilibri del cos malalt. Seguim l’argument exposat per Amnistia Internacional al seu informe d’abril de 2012: «Amnistía Internacional cree que, desde la
perspectiva de los derechos humanos, es necesario distinguir entre crítica al islam, que es un elemento del derecho a la libertad de expresión tal como se ha explicado supra; el discurso estereotipado sobre el islam y los musulmanes, y los patrones específicos de discriminación que afectan a personas musulmanas en ámbitos concretos de la vida y que socavan el ejercicio de otros derechos humanos”.
